Origen: Mas Serrarica, Osona.
Varietat rústica, molt resistent al fred i molt gustosa. Té les fulles llargues, amples d’un verd fosc molt bonic. De bon rendiment. Pel consum cru o cuit.
Sembra: directa, de setembre a finals de febrer. Aclarir a 10-15cm.
Aconsellem posar-la en remull la nit abans sinó cal tenir especial atenció que no li falti humitat per germinar.
Lloc i any de collita: Sant Benet, el Bages, 2024.
Aquest cultiu és originari del sud est Asiàtic, es troben referències del seu cultiu al S. VII en literatura xinesa i va ser introduït pels àrabs a la península ibèrica. Des d’on es va estendre el cultiu i consum a la resta d’Europa cap al s. XIV (Cerretelli i Vazzana, 1995; Irigoien i Muro, 2001).
És un cultiu que s’adapta a tot tipus de climes tot i que prefereix aquells més temperats i freds. És una de les poques hortalisses que tolera l’ombra i és exigent en sòls frescos, profunds i permeables. Planta de vegetació ràpida amb una arrel penetrant i poc ramificada. Les fulles disposades en roseta, són grans i carnoses i poden ser llises o arrissades. La tija floral parteix del centre de la roseta i pot arribar a 50 cm d’alçada. És una planta de dia llarg. La població d’espinacs està formada per plantes masculines, femenines i hermafrodites. Les plantes masculines tendeixen a florir abans. Es diferencien de les femenines en grandària i nombre de fulles, que és menor. Les flors no tenen corol·la, apareixen en raïms als peus mascles i en grups a les axil·les de les fulles dels peus femenins. Es formen diferents tipus de tiges: mascles, curts; femelles, tenen llavors;
Plantes hermafrodites, amb flors mascle i femella; mascles que no produeixen flor i són llargs i vegetatius. Aquests cal eliminar-los quan apareixen.